
Avorrits i mig mosques del saló alimentari visitat al matí, el meu soci i jo vam sortir disposats a proporcionar-nos la satisfacció que el dissabte encara no ens havia donat. Així que, després de dinar en un potable restaurant de la Creu Coberta, vam agafar el cotxe en direcció a la part alta de Barcelona. Allà, a la Plaça Artós, els cafès Saula hi tenen una botiga denominada “Doctor Coffe” que no deixaria de ser una cafeteria normal i corrent si no fos pel servei del que -diuen- és el cafè més car del món. Afegeixo que si non è vero, è ben trobatto. Heu pagat mai un cafè a 5, 50 euros? Jo sí. Ahir.
El cafè en qüestió s’anomena Kopi Luwak, i té la particularitat de ser un cafè molt seleccionat i rar, del qual només se’n produeixen 250 kg. a l’any en tot el món. Com és possible això? Doncs perquè és un cafè tret gra a gra d’una muntanya de femta. També s’anomena “cafè de civeta” pel paper crític que hi juga aquesta bèstia, una mena de rata grossa -que em perdonin els naturalistes si no ho dic bé- que viu a Indonèsia. La civeta és un animal gormand que passeja pels boscos i que tria els millors grans de cafè per alimentar-se (també menja altres coses). Un cop empassats, els sucs gàstrics del bitxo desfan la closca del gra, però no així el gra, que surt excretat unes hores després.
Algú es dedica amb cura a col·lectar, deposició a deposició, els grans de cafè expulsats per la civeta els quals, atesa la reacció química a què han estat exposats en els intestins de l’animal, han adquirit uns sabors nous, produïts pels enzims gàstrics. El cafè és òbviament netejat i torrat. Pensant que es tractava d’un gra excel·lent (o l’animal no l’hauria menjat) sotmès a reacció química i que ha de ser recollit -diem-ho clar- de la merda, hom entèn perquè la producció és tan reduïda i, lògicament, cara.
Saborosament, el cafè de civeta és espès. Com una crema, m’assenyalava el soci. I força carregat. Molt bo. Al Doctor Coffee, quan el demanes, et fan passar per un cerimonial que, fins i tot, fa sentir incòmode. La cara de la cambrera s’il·lumina especialment i, dos minuts després, mentre els companys de taula són servits amb una trista tasseta i un tallat, a tu et porten un mantell de paper, una safata metàl·lica i una taça amb tapadora (no fos cas que s’esbravés) i un vaset d’aigua.

El resultat de la broma, a banda de la vergonya de ser tan ben atès, és un cafè molt i molt bo, i una nota de preus important. En fi, tot s’ha de provar a la vida, fins i tot si surt del cul d’una rata. Ja ho deia l’altre dia un company: la crisi és un estat mental i qui no es conforma és per que no vol.

Òbviament, no penso d’aquesta manera.












Comentaris Recents