Brochette Garrûle

Després d’una parada forçada en el camí gargantuesc, se’m fa molt difícil reprendre el camí acceptant un toro tan valent como el que avui se’m suposa que he de lidiar. De fet, més que entrar a matar directament, prefereixo començar per la suerte de les banderilles, a veure si cabrejo el brau i me n’enduc les orelles, la cua i la cansalada, demostrant temprança, control i mando en plaça. Ja ho va dir en Fraga: “la plaça és meva”, i avui jo la recupero.

Us aviso que el tema d’avui l’enfocaré de dues maneres: per l’objecte i pel subjecte. A fe que ambdós mereixen homenatge. I vaig per la primera.

 

El que aquí veieu, a banda de la fosca, és una brochette. Al Tramontana, un dels bars més desconcertants de Terrassa, n’hi diuen Brocheta Garrula. Com podeu veure, està formada per un pal fi de fusta d’uns trenta centímetres de llargada que travessa alternativament bocins de morcilla, xoriço, cansalada viada, ceba i pebrot, tot a la brasa. L’artefacte reposa, a l’hora de servir-lo, sobre un llit de llesques de pa amb tomàquet. Diguem que no és un àpat especialment plàcid per a l’estómac en cap moment del dia. Més, si s’ingereix -com tenim per costum- passades les deu de la nit. No obstant, cada vegada que el menjo, sento un especial neguit i el cor em peta de goig.

 

I això perquè, igual com l’anar al vàter no s’entén d’altra manera que com a acte individual, la ingesta d’una garrula no té altra raó de ser que la d’acte social, amb companys garrulos, en converses garrules. I aquí entren els subjectes.

Des de fa uns sis anys, i gràcies a la iniciativa i encert del Dr. Txus, pianista, ideòleg, descobridor tardà del jazz, àvid lector i musolari de órdago a la grande (O Rei da Maurinha, n’hi diuen), uns antics companys d’estudis i altres feres corrúpies ens reunim al bar Tramontana. 

 

A banda del Txus, al cartell de cada corrida hi figura el Dr. Eugeni, culé patidor, home de gran sentit comú i de costums voluntàriament rurals, capaç d’exposar-se íntimament en els punts més calents del planeta. I també tenim el Dr. Manel, senyal de veterania, persona d’elevades inquietuds intel·lectuals i de compromís amb la societat, especialment destacable la seva catadura moral irreprotxable i la dedicació al servei públic des dels sindicats. I encara, el gran Isma, l’autèntic acadèmic del grup, saxofonista i militant mataroní desplaçat a Badalona, el que veritablement té més moral que l’alcoià.

 

Personatges tan importants com en Bartu Pí, el Dr. Clotet o el Dr. Gibert, a banda del Pepe i altres amistats, han anat desfilant al llarg d’aquests autèntics seminaris gastronòmics que, regularment i sense excepció, s’han esdevingut sempre en nits de dilluns. Allà, a banda de menjar, cerveses i txarrups de la perdiu, hi han desfilat tots els autors i artistes per conèixer. Des de John Coltrane fins a Takeshi Kitano. Des de Ray Bradbury fins al Cansancio. Amen al·leluia, germans. Per molts anys ens duri.

 

I un altre dia parlaré a fons del Tramontana. Típicament, un local de jebis i de virtuosos del metall (i no precisament ferrers). A sobre, l’Albert i companyia, els regidors del lloc, tenen un ull finíssim per a la cuina. La carta de plats no té desperdici.

 

Bar Tramontana
Av. de l’Abat Marcet, 351 Terrassa
10 d’octubre de 2006
Garrulant amb en Txus, l’Eugeni i en Manel, aquell dia.

~ per Gargantua a Octubre 31, 2006.