El somiatruites

 

Un tema que em té realment intrigat és el de les truites.

Més enllà de saber si va ser primer l’ou o la gallina (a la gent se li’n refot) tinc curiositat per saber qui va ser el primer d’inventar-se la truita. Suposo que temps ençà algú va pensar en batre una mica l’ou abans de coure’l, i va pensar bé. Perquè, ben mirat, un ou es pot fer de moltíssimes maneres. Totes bones. I només cal un ou i una font de calor.

Imagino que algú va quedar ben tip de menjar ous ferrats cada dia, o de menjar ous durs, o passats per aigua, no sé. El cas és que la primera gran revolució de l’intel·lecte humà es va produir quan algú va atinar a batre l’ou abans de fotre’l a la paella.

La segona gran revolució va venir quan una tribu veïna va pensar que les formigues que passejaven per l’ou batut, abans d’abocar-lo al cossi, també eren bones, un cop cuïtes, i que no només era inútil intentar treure-les de la truita sino que, a més, li conferien una nova vistositat, gust i substància, convertint el resultant en un plat nou, d’avantguarda, diríem avui, que els feia passar a dominar la comarca o el collons de terròs que fós que defensessin dels altres. Havia nascut la truita d’alguna cosa: insecte, patata, ceba, marisc, pernil, insecte altre cop…

La tercera revolució, que ja explicarem un altre dia, va venir quan algú va cansar-se de deixar-se els dits cremats cada vegada que calia posar la paella al foc i va inventar-se un annex estret i llarg, soldat al cos principal, per on sostenir l’invent. Algú va agafar la paella pel mànec, a partir d’aquell dia.

De truites n’he tastat de molts gustos i colors. Me n’han parlat, fins i tot, d’una que va guanyar un concurs culinari d’innovació i que era una “truita de pa amb tomàquet”, en comptes de “truita amb pa amb tomàquet”, ja que el farciment de la truita era un pa entomacat raonablement ben adreçat.

També us puc dir que un dels pocs consells que he seguit d’en Ferran Adrià m’ha resultat molt plaent: una truita de patates xip de bossa. El secret està en remullar les patates una estoneta llarga amb l’ou batut abans de posar-ho a coure. No vull ni pensar com estarà la truita de “ganxitos”… Ara mateix m’hi poso!

Finalment, assenyalo que, en l’àmbit truiteril, les dimensions sí importen. I si no, vegeu-ne dos exemples. L’un, el de la foto. Una monstruositat de porció de truita que ella sola era tan gran com una ampolla d’aigua. I era només la porció d’una truita en forma de disc, que recordava una roda de cotxe, més que altra cosa. L’altre apareix publicada al weblog germà de l’Oriol, petitsushi, que espero que vagi escribint alguna coseta de tant en tant. El monstre i l’article relacionats els podreu trobar aquí. 

En fi, només volia retre, amb aquesta modesta glosa, un homenatge a totes aquelles persones que han visionat el futur abans que es fés realitat i que han liderat les societats fins ara. No és per res que n’hi diuen somiatruites.

No sé on del Raval de Barcelona.

Dissabte, 9 de desembre, amb l’Albert, la Marta i en Roger

~ per Gargantua a Desembre 12, 2006.