Jamie Oliver

 

L‘equivalent d’en Jerry Lee-Lewis al piano, traslladat al món de la cuina seria en Jamie Oliver. És un anglès jove -no arriba als trenta anys- i al meu criteri cuina de cul, però ja és multimilionari com a xef.

La raó: és un paio que comunica com ningú. Des de fa uns quants anys té un parell de programes de televisió que són èxits sonats a la Gran Bretanya i a bona part dels Estats Units. Un d’ells, anomenat Oliver’s Twist, és un format brillant: el paio comença al carrer comprant els ingredients d’un àpat que vol oferir a uns amics -cada dia, uns de diferents- i puja al seu estudi-cuina a preparar la vianda donant unes explicacions la mar de versemblants.

Dos minuts abans d’acabar de coure el menjar, els seus amics arriben i assisteixen a l’emplatament. Finalment, tasten i fan palesa la seva alegria.

Segur que el format us sona. Certament, el que veiem a les nostres televisions no deixa de ser, com sempre ha sigut, una còpia/adaptació del que es fa a fora i funciona. Ja ho feien l’Emilio Aragón a “Ni en vivo ni en directo”, copiant del Saturday Night Live i La Trinca a “Guaita què fan ara”, trincant d’Alfresco Sh0w alguns gags. En el cas de la cuina actual a televisió, ens trobem amb un fenòmen semblant. A saber d’on va copiar en Jamie Oliver.

Un altre dels programes que el van fer famós va ser Jamie’s School Dinners. El paio en persona seleccionava a quinze joves sense feina de Londres i els donava l’oportunitat d’entrar a formar-se a la cuina d’un nou restaurant que va obrir a la ciutat, el Fifteen. Els que no complien amb els mínims de formalitat i professionalitat, se n’anaven al carrer. Cap votació popular. Cap nominació. Només feina i més feina, i el criteri del propi Oliver i el seu equip.

El Fifteen segueix avui dia obert i és un dels restaurants d’èxit de Londres, diuen, encara portat endavant pels triunfitos de la cuina anglesa. Una gran idea.

Jo l’he conegut i seguit pel Canal Cocina, en la versió Oliver’s Twist. El posen a les tantes de la nit, però si m’agafa davant de la tele, em miro el programa. Algunes idees són bones, però d’altres són infumables: de debò és necessari posar bitxo i formatge parmesà a la paella espanyola, Jamie?

Si algú vol un llibre de receptes d’en Jamie en format electrònic, això sí, en anglès, que me’l demani als comments i, amb molt de gust, li envio. Té unes dues-centes receptes, crec.

Tot i que discuteixo la forma com cuina, em descobreixo davant l’enginy i projecció mediàtica d’aquest autèntic fenòmen.

~ per Gargantua a Març 15, 2007.