Karate a muerte en Bangkok

 

Quan tenia uns vuit o nou anys, s’estrenaven moltes pel·lícules asiàtiques amb títols com els que figura al capdamunt d’aquest post i protagonitzades per en Bruce Lee, en Jackie Chan o d’altres figures de les arts marcials. Jo les anava a veure amb delit al Cine Regina o a l’Avenida. D’aquelles històries no em fixava en gaires coses més que en les escenes de lluita i en si els bons guanyaven els dolents clavant-los el dit índex al plexe solar. Val a dir que avui per avui l´únic interès que hi trobo és merament estètic: em fa gràcia veure com vestien (i com vestíem) aquells personatges, i quins pentinats düiem tots plegats, i els xandalls, i els efectes especials casposos.

Però en canvi, el que aleshores em semblaven uns arguments versemblants, rodons i satisfactoris de les meves expectaties, avui en dia em semblen molt curts. Imagineu-vos: qualsevol d’aquelles pel·lícules consistia només en una sobèrbia baralla final entre el bo i el dolent que se situa cap al final. Tot el que vé abans és una relació de fets que justifiquen les bufetades. Ara bé, al cap i a la fi, pagàvem -i encara paguem- per veure els mastegots del final.

El que encara ara em motiva són els títols. “Entra el dragón”, o “El mono borracho en el ojo del tigre”, o el mateix “Karate a muerte en Bangkok”, sempre m’han cridat l’atenció. De petit, quan em trobava amb un títol com aquest no sabia si el bo i el dolent se n’havien d’anar a Bangkok per a poder lluitar a mort tranquil·lament, o si havia de pensar que, com que casualment es trobaven a Bangkok, no tenien més remei que fotre’s de pinyos per a donar sentit a la pel·lícula. Un no sabia què venia primer, si la circumstància del lloc, o les ganes d’atonyinar-se. I cada vegada que veia el cartell d’una d’aquestes cintes passant pel carrer de la Font Vella m’ho preguntava amb insistència. Finalment, havia d’anar a veure la pel·li.

Al tall. El dissabte 5 de maig vaig veure satisfeta una de les meves il·lusions des de temps enrere, consistent en reunir els meus companys de la Garrula i portar-los a una costellada de muerte a Montgai. De nou, com quan era petit i tenia davant meu les pel·lícules de xinesos, no sé què va ser més important, si el desig d’atiborrar-nos (i per això vam anar al poble) o el d’anar al poble i, ja posats, atiborrar-nos.

Cal explicar -i escric això de cara a la galeria- que els amics Txus, Isma i Eugeni (a banda d’un servidor), vam tenir el reforç de les doctores Guillén i Susanna en tot el que es refereix a sentit comú i seny, a banda d’unes instructivíssimes converses sobre cinema i història dels Balcans. Tots aquests vam tenir un paper molt digne. En canvi, el company Manel, va preferir fer mutis i mirar de lligar, miserablement, amb alguna estudiant de la biblioteca de Socials de la uni. Llàstima doble, primer perquè segur que no va lligar i, segon, perquè ell havia estat un dels principals motivadors de la sortida, ben bé des de feia un parell d’anys.

El recorregut de la jornada, com el dels herois ronin de les pelis de xinesos, va ser totalment iniciàtic per a tots i cadascun de nosaltres. Parada a La Panadella a esmorçar-nos uns ous ferrats amb cansalada (vora les 11h), parada a Balaguer a passejar pel Mercadal, els carrers dels porxos i la passarel·la de l’antiga muralla, compra de carns i verdures per a la manduca i arribada al poble, unes dues hores més tard del previst, a les 14h. Cap problema, no hi ha pressa.

Com si ho haguéssim fet tota la vida, en uns minuts (bastants més dels necessaris, perquè no admetre-ho), teníem engegada una brasa tan calenta que ni el dimoni l’aguantava. El menú, com observareu, totalment de circumstàncies. Apunto, en aquest moment, que la idea de coure verdures diverses per acompanyar la carn és un gran invent en la història de la humanitat. I, per cert, aprofito per fer campanya en favor de la pastanaga cuita.

Resolts tots els problemes, sèiem a taula vora les quatre. L’àpat boníssim. El pa de pagès, el vi, la carn, el gust de cuit genuí, la companyia, la conversa, la mitja becaina. I de postres, coca de Balaguer i xocolata negra, i uns licors, i uns acudits i moixons que piulaven vora el balcó. I un ruixat de pluja. I una mica de sol. Pau.

I mentre el Manel deuria estar girant pàgines del llibre, quilòmetres enllà, al poble n’hi havien uns que sortien a passejar una mica, respirant olor de terra mullada, recuperant memòria històrica de bàndols que sí que van fotre’s trets de debò. I la digestió, tan bé.

Així doncs, Costellada de muerte a Montgai va acabar bé. Millor que les pel·lícules dolentes de xinesos.

El record queda en les fotos. Per exemple, aquestes dues que us mostro aquí. Els protagonistes són els mateixos, en la una i en l’altra. Però tretze anys són tretze anys i no passen sense cost. Espero, doctors, que d’aquí a quinze anys seguim fotent costellades. Estic segur que aleshores, a mi, em farà la mateixa gràcia veure aquestes imatges com ara em fa recordar-me de quan era petit.

~ per Gargantua a Maig 15, 2007.