¿Un ronsito, mi compadre?
Dir només que com a postres de la tertúlia paellera explicada anteriorment, en Pep em va obsequiar amb un tast d’un rom envellit i molt delicat que va descobrir a Centreamèrica en ocasió d’una experiència recent. He discutit llargament amb companys i amics quin és el millor de tots els roms que hem tastat. Hi ha qui li agrada el Bacardí, hi ha qui prefereix l’Havana de set anys i, fins ara, el que més em satisfeia era el Brugal. M’he tornat un autèntic pirata del Carib des que descobert el Flor de Caña.
L’únic inconvenient és que es tracta d’un producte d’importació que, aquí, surt a 60 euros l’ampolla… En Pep em va dir que ell la pagava a tres euros allà d’on la va treure.
El primer producte del país. El País és Nicaragua i el producte el Flor de Caña. Va ser la primera empresa d’exportació que es va refundar després de la dictadura de Somoza i, de fet, va ser el líquid que permeté als revolucionaris del FSLN fer fora al dictador. En diuen genèricament ‘Guaro’. El d’un any és transparent, com els roms que coneixem d’aquí i es pot veure combinat amb cola. El Reserva de cinc anys té un to teula amb regust a mel. Pero el reserva de 7 anys, que es pot veure a la fotografia, és fosc, amb reflexes daurats a la llum del sol, amb la dolçor de la mel ja més esmorteida per la fusta i amb la fortor de l’alcohol dissimulada completament per la sedositat del tacte a la llengua. Es com un petó caribeny. Es pot prendre amb gel o sense. Anb companyia o sense. Però s’ha de prendre un cop a la vida.
VIVA LA REVOLUSIOOOOON!