Barcelona Degusta, malgrat la crisi
Quan sortíem del Barcelona Degusta, el saló de gastronomia i distribució comercial que vam visitar ahir al matí a la Fira, el meu soci em comentava que el més divertit de tot havia estat veure com la inefable brigada de la Tercera Edat s’havia apropiat dels espais i es mostraven, de llarg, el col·lectiu més actiu de tot el públic assistent.
És cert que el saló oferia una amplíssima gamma de productors i de fabricants que venien a presentar els seus articles, però no ho és menys que en un parell d’hores ja ens ho havíem patejat tot. Pensàvem que els 12 euros que ens va costar l’entrada ens obririen el camí cap a innumerables degustacions de productes a qual millor. La veritat, però, és que les degustacions proposades eren més aviats gasives i que les més interessants exigien totes el pagament suplementari d’un o dos euros i una estona llarga de cues que vam decidir no fer.
Com ha canviat la cultura de les fires, ens dèiem. Potser ho fa la crisi, que fins aquí ens afecta. En salons com Alimentària, fa uns quants anys, hom tenia com a principal problema trobar algun expositor que li facilités una bossa buida de plàstic amb la que poder contenir la munió d’informacions i productes gratuïts -especialment els productes gratuïts- que li donaven. Ara no. Els lliuraments són tots petits i de mostra. “Agafi-ho del platet”, “Un per persona”, deien les apressades hosteses intentant contenir la munió de persones que sol·licitaven degustar els productes.
Vam, fins i tot, cronometrar mentalment el que trigaven les safates d’embotits, xocolates o caldos exposats en desaparèixer, un cop presentats en els mostradors. Si l’expositor de xocolates Godiva posava uns tastets a taula, no passaven ni vint segons en arremolinar-se desenes de curiosos amb les mans llargues a picar, com qui no vol la cosa, amb el braç estirat i mirant cap a l’expositor del costat, a veure si les croquetes ja estaven llestes.
Vull pensar que avui hi haurà hagut qui haurà passat el dia empatxat. La combinació de bombons, mojito, sopa de peix, fideus i truita, rematada per un bocí de maduixot i una pastanaga, deglutides en aquest ordre, deu haver causat estralls entre els assistents. Així no obstant, els visitants van sortir del recinte amb les bosses més aviat buides.
El saló es complementava amb unes conferències (aules i àgores) sobre el gust i la gastronomia, amb importants ponents que, hora rere hora, anaven aterrant pel recinte i impartint les seves doctrines. Ho vam descobrir cap al migdia, quan les sessions matinals havien acabat i les de la tarda encara no havien començat.
Vora les dues vam decidir marxar, una mica decebuts, amb un trist tetrabrick de caldo Aneto del Nadal passat com a única recompensa. A diferència d’edicions anteriors d’altres fires, no vam poder veure ni tan sols la típica senyora d’edat, carregada fins a les dents de viandes regalades, esperant un taxi que la portés a casa i, de passada, que li costés el doble del que s’havia estalviat amb tanta mostra promocional. “La crisi, ja ho saps”, em deia el soci.
Deixa un comentari